Un
exemple d’aquest desaprofitament el trobem amb els videojocs. Malgrat que aquests
estan presents en el món educatiu, molts educadors es troben aliens a les noves
tecnologies i al seu profit per millorar i motivar l’aprenentatge dels alumnes.
Com diu Etxeberria (2008) “L’educació formal evoluciona a un ritme molt lent i el software educatiu (SE) creat per ser utilitzat com a recurs en
l’aula ha seguit més la pauta del llibre de text que la del videojoc ja que
s’han centrat més en el contingut, transmès de forma lineal i poc imaginativa”. El que ens proposa aquest autor és utilitzar els nous instruments per mostrar i
aprofitar les possibilitats que ofereix l’ampli món de les pantalles.
Ara bé, no només es tracta de presentar material educatiu als infants
sinó també de saber avaluar-lo. Un exemple d’això l’he trobat en aquesta URL on al punt IV.2 es mostren exemples de SE i una proposta d’avaluació dels mateixos.
Per exemple, la recerca a una enciclopèdia a la web però dient-nos: "... pero que lo que se entregue sean las valoraciones y juicios de los alumnos sobre dicho contenido y no se convierta en un simple proceso de copiar y pegar (cut & paste)". Es tractaria d'una activitat didàctica semblant a "La caça del tresor" però afegint un temps d’atenció per una reflexió madura, que impliqui no
només contestar a les preguntes sinó criticar de forma fonamentada els fets
exposats.
El
fet d’accedir a documents i treballs realitzats per altres per tal que els nens
acabin fent el seu propi material (producció del seu coneixement) implica un
treball transversal sobre la importància al respecte de l’autoria, proporcionat per espais com Creative Commons
on no només es respecten els drets dels autors sinó també s’aprèn a valorar el
treball d’altres persones i el valor de l’aprenentatge en societat; com bé diem
al món de l’educació els infants aprenen dels altres i amb els altres. Mitjançant aquest enllaç exposo un exemple realitzat per mi que he considerat que posa de manifest aquesta creació d'una opinió a partir de material trobat en la xarxa i indicant que no és meu.
Per continuar donant resposta a la
pregunta plantejada inicialment, vull destacar dos dels trets que defineixen
les noves tecnologies de la informació: la interactivitat
i la deslocalització. Gràcies a aquestes,
per una banda, i tal com diu Adell (2008), està desapareixent la comunicació
unidireccional entre professor (emissor) i alumnes (massa indiferenciada) per
donar lloc a grups d’interès i individus que interactuen entre ells, formant
comunitats virtuals, i que no només consumeixen informació, sinó que també la
produeixen i distribueixen.
Aquesta idea, ens porta a
parlar sobre la deslocalització de
la informació, relacionada amb l’ampliació dels escenaris educatius; és a dir, les escoles ja no són
depositàries privilegiades del saber ni són els àmbits exclusius de transmissió
de l’educació ja que els infants a través de la tecnologia reben molta
informació en els àmbits informals i no formals. Aquests nous entorns
d’ensenyament i aprenentatge exigeixen nous
rols en professors i estudiants, així com canvis en la metodologia.
En aquest context ric en informació,
la nostra funció com a docents
és la de facilitador, la de guia i conseller sobre les fonts apropiades
d’informació, la de creador d’hàbits i de destreses en la recerca, selecció i
tractament de la informació; és a dir, tal com diu Boschma (2007,58) “ha decaído la importancia de la autoridad
como fuente de conocimiento”. Els
alumnes, per la seva banda, han d’adoptar un paper més important en la
seva formació, no només com a receptors passius del coneixement generat pel
professor sinó com a agents actius en la recerca, selecció, processament i
assimilació de la informació (Adell, 2008); un procés que propicia la
transformació dels estils de processament ja que en adquirir la informació per
parts, de diferents emissors i en
diferents temps, els infants realitzen aquest procés de forma fragmentada,
discontinua i hipermèdia (Cabero, 2009).
No obstant, perquè això sigui
possible cal una redefinició respecte l’alfabetització del ciutadà del segle
XXI, a la qual denominarem multialfabetització
(Area); és a dir, serà necessari formar als nostres alumnes de forma que
sàpiguen localitzar i analitzar la informació, independentment de quina sigui
la font informativa (llibres, audivisuals, Internet...); saber expressar-se,
comunicar-se amb els diferents llenguatges i codis de comunicació com són els
textos, els multimèdia o hipertextos i, lògicament, també saber comunicar-se i
col·laborar amb altres a través de les tecnologies. Per tant, tal com ens diu
Castells (2010, 10):
“ens trobem a les portes d’una transformació essencial del sistema de comunicació, caracteritzada pel desenvolupament del que anomeno autocomunicació de massa: de massa perquè té la capacitat d’arribar a tota la societat; auto perquè els missatges els produeixen, reben, seleccionen i combinen individus o col·lectius que s’interrelacionen entre ells i amb bases de dades al conjunta de la xarxa”.
Aquesta
nova forma d’accés i tractament de la informació ha provocat que “l’ordinador deixi de ser una màquina
d’escriure sofisticada per convertir-se en una màquina social” (Boschma,
2007, 58). És en aquest punt on crec que la tecnologia està canviant més l’educació, donant pas al concepte “d’intel·ligència
col·lectiva” del qual parla Walsh (2003, citat per Jenkins 2008, 60-68) i
que és l’oposició del denominat paradigma expert. Per tant, i coincidint amb
Cabero (2009), crec que una de les característiques de l’Educació 2.0 és el fet de potenciar un model de producció
col·laborativa de coneixement; el fet de treballar en una cultura de la
col·laboració, on l’intercanvi de la informació i la construcció conjunta del
coneixement es converteixen en la peça clau del desenvolupament del procés
educatiu.
El
fet de sortir d’una cultura individualista, sobretot al món de l’educació on
mestres es tanquen a les seves aules i no comparteixen amb la resta, és donar
un salt en valors molt important; un canvi
que va més enllà de passar de la filosofia d’aula a la de centre, sinó
que implica una obertura a nivell mundial. És aquest context el que per a mi
representa el concepte “Web 2.0”, la qual tal i com afirma
Davis (2005), “no es una tecnología, sino
una actitud”. O, dit d’un altra forma, el desenvolupament d’aquesta nova
plataforma web es recolzarà no tant en el component tecnològic com en
l’aparició de nous patrons d’ús social (Fumero, 2007).
Com
diu Adell (1996) les eines d’Internet només són el suport necessari de les
tècniques didàctiques que són les que en realitat conformen un “aula virtual”. L’èxit o fracàs d’aquest
tipus d’experiències depèn entre altres factors d’arribar a oblidar la mediació
tecnològica en la comunicació, és a dir, aconseguir la invisibilitat del canal
per tal que els participants es concentrin en el missatge (ús de la tecnologia
com a mitjà, no com a fi).
En
definitiva, la capacitat de transformació i millora de l’educació per mitjà de
les TIC es pot determinar segons els contextos d’ús i la finalitat que es
persegueixi amb la incorporació d’aquests recursos. Per això, nosaltres haurem de superar el
treball de la tecnologia com a fi per adoptar un model com el proposat per
Mishra, P. i Koehler, M.J. (2006): model TPACK,
el qual defèn que el professorat competent és aquell que fa un ús pedagògic de
la tecnologia per ensenyar els continguts (coneixement del contingut, de la pedagogia
i de la tecnologia).
Per aprofundir una mica més i mostrar altres ítems que no han aparegut a la meva reflexió he volgut fer un glogster el qual presenta imatges i vídeos relacionats amb el tema tractat.
Vídeos i imatges extrets de Creative Commons:
Imatge de María "tatica" Leandro
Imatge de Iván Castro
Vídeo Adell
Referències
ADELL,
J. (1996). Internet en educación: una gran oportunidad. URL: http://elbonia.cent.uji.es/jordi/2008/03/23/adell-j-1996-internet-en-educacion-una-gran-oportunidad-net-conexion-11-44-47/
ADELL,
J. (1997). Tendencias en educación en la Sociedad de las tecnologías de la información.
URL:
ALMENZAR
RODRÍGUEZ, Mª. L (2004). Los recursos didácticos en educación infantil, un
enfoque en función de las nuevas tecnologías en las redes de aprendizaje. URL: http://www.ugr.es/~sevimeco/biblioteca/orgeduc/redes/MARIA%20LUISA%20ALMENZAR.pdf
CABERO
ALMENARA, J. (2009). EDUCACIÓN 2.0. ¿MARCA, MODA
O NUEVA VISIÓN DE LA EDUCACIÓN?
CASTELLS,
M. (2010). La democràcia en l’era d’Internet. Revista del centre d’estudis Jordi Pujol, 12, 7-13
ETXEBERRIA
VALERDI, F. (2008). Videojuegos, consumo y educación. Revista Electrónica
Teoría de la Educación, 3, 11- 28
0 comentarios:
Publicar un comentario