Possibilitats i limitacions del software educatiu

Actualment la presència de la informàtica centrada en infants petits s’està manifestant de forma progressiva. A favor d’aquest nou context, alguns pares i professors discuteixen que els infants ja no es motiven per aprendre, afirmant que les activitats d’aprenentatge memorístic i els textos guia són pràctiques del passat que han de ser substituïdes pels nous recursos tecnològics que ofereix el context actual.

A l’entrada anterior d’aquesta mateixa assignatura, i aprofitant altres reflexions que ja havia fet a l’assignatura Comunicació Audiovisual i Multimèdia en Educació Infantil, ja vaig mostrar la meva postura a favor de la immersió de l’escola en el context en què es troba. Per tant, és un tema del qual ja vaig començar a reflexionar d’una forma més pedagògica l’any passat i que aquest any estic consolidant. Fruit d’aquest treball en profunditat sobre el món de les TIC, vaig començar a ser més crítica quant a la introducció de les noves tecnologies a les aules. Un exemple d’aquest canvi de mentalitat el vaig veure a les pràctiques, quan una escola suposadament model quant a l’ús de les TIC en els processos d’EA, va posar als infants un conte en format digital que segons el meu punt de vista mancava de tots els aspectes a tenir en compte estudiats per a la creació d’un software educatiu, i coincidia amb les limitacions que s’exposen al punt II d’aquesta web. En aquell moment vaig veure com algunes mestres estaven fascinades davant la creació en format digital que havien utilitzat aquestes mestres i vaig comprendre que jo, en iniciar els estudis d’Educació Infantil, estava en aquest mateix punt, on acceptem com a bones determinades pràctiques sense fer un anàlisi pedagògic; un bon exemple d’aquesta acceptació sense reflexió ens ho mostra aquest vídeo:

Vídeo extret de youtube, d'Adrian Lider

Aquest vídeo va ser l’empenta dels meus qüestionaments el meu primer any del Grau i ja ho havia utilitzat a una de les meves primeres entrades del portafoli; si comparem el meu comentari sobre aquest tema entre l’entrada de primer i la d’ara, es pot veure com la meva capacitat de reflexió, d’aprofundir davant un tema com aquest, ha evolucionat. Això ha estat possible gràcies al meu e-Portafoli, el  fet de poder tornar enrere i veure els canvis que hi ha al nostre aprenentatge. Com diu Mª Begoña Alfageme (2007, 214-215):

“El portafolio fundamentalmente refleja la evolución de un proceso de aprendizaje; el diálogo con los problemas, los logros, los temas..., los momentos claves del proceso; y el punto de vista de los protagonistas. Pero también estimula la experimentación, la reflexión y la investigación.”

Per això, i a pesar de la meva acceptació dels nous recursos, vull analitzar la pregunta que llança Urbina (2000), qüestionant si tots aquests productes que tenim a l’abast posseeixen la qualitat necessària com perquè els considerem educatius. Doncs bé, crec que indistintament de quin sigui el format que estiguem emprant com a recurs per a l’aprenentatge del més petits (digital o en paper), el que ens hem de demanar com a docents és: què estan aprenent els nostres alumnes i cóm ho estan aprenent.

Hem de ser conscients de què l’aparell (ordinador) per sí mateix no juga un paper rellevant en els processos educatius i que si volem obtenir un aprenentatge significatiu (Ausubel) hem d’entendre que la capacitat de transformació i millora de l’educació per mitjà de les TIC i del software educatiu es pot determinar segons els contextos d’ús i la finalitat que es persegueixi amb la incorporació d’aquests.

Crec que és molt important que com a docents donem el pas que jo he anat donant durant els meus estudis, aquest canvi de mentalitat, el no deixar-nos endur per les modes i pensar que el simple fet que nosaltres treballem els continguts curriculars mitjançant software educatiu ja és sinònim d’aprenentatge significatiu.

Possiblement, si partim de la idea de Gil i Asorey (2009, 114) que consideren que “esta herramienta nos ofrece la posibilidad de crear fichas en plantillas [...]”, a l’hora d’utilitzar o crear un programa educatiu, continuarem elaborant material que no afegeix res al procés d’aprenentatge dels nostres infants. He trobat aquest exemple delprograma PIPO, el qual és acceptat i comprat per un gran nombre de ciutadans; o aquest material, utilitzat també per institucions escolars. Doncs bé, quina diferència hi ha entre això i fer una fitxa? On està el canvi qualitatiu que ens poden aportar les TIC? 

 

Aprofitem el nostre coneixement pedagògic i les eines tan potents que tenim a l’abast, per fer un material que realment estigui contextualitzat amb la nostra aula, que doni solucions a alguns dels problemes que planteja Urbina (2000) sobre el software educatiu que comercialitzen com ara la dispersió d’edats o inespecificitat del destinatari, ja que serà un material que nosaltres estarem creant pel nostre grup, un grup totalment diferent a la resta de grups tant del mateix centre com d’altres de la mateixa franja d’edat.

Imatge de Sergio Carrasco  extreta de Creative Commons

En referència a l’elaboració d’aquests recursos Abramson (1998) ens diu que als dos intents infructuosos el programa hauria d’oferir la resposta correcta sense obligar al subjecte a repetir el mateix procés (aspecte inclòs al tractament d’errors de l’article d’Urbina. Jo estic en desacord amb aquesta proposta, ja que com ja he dit, si som nosaltres qui creem el software i aprofitem els nostres coneixements sobre pedagogia, en comptes de botar la pregunta la formularem d’una altra forma, és a dir el programa tornarà a treballar el mateix contingut però des d’un altre enfocament. Aquesta flexibilitat i acceptació a la diversitat per part nostra també ha de quedar reflectida en el tipus d’activitat que preparem.

No obstant, el fet de preparar un bon software educatiu no vol dir que haguem de treballar exclusivament sobre aquest material, ja que no estaríem respectant que a l’aula hi conviuen un gran nombre d’intel·ligències (Teoria de Gardner: les Intel·ligències múltiples). No hem de caure en l'error de convertir en norma un recurs que ens va bé en determinats moments. 

Crec que aquestes adaptacions són molt importants i són una de les meves fites per assolir ja que a les pràctiques vaig cometre l’equivocació d’ordenar els continguts segons la pròpia experiència o manera d’aprendre, és a dir, el que per a mi resultava més fàcil. Per això, si volem respectar el que Urbina (2009) ens proposa sobre els canvis quant a la complexitat cognitiva de les tasques sense caure en el criteri utilitzat per les fitxes de text, ja que aquestes, tal com diuen Hoyuelos y Cabanellas (1999, 24) “están ordenats del que és simple al que és complex”, una manera de tractar els continguts que no té en compte la diversitat a l’aula, on conviuen diferents formes d’aprendre, hem d’intentar crear un material que sigui el més flexible possible. Estic parlant de crear un software educatiu que vagi més enllà de seleccionar l’opció correcta (només hi ha una A i és la que s’ha de seleccionar), d’afegir flexibilitat al programari i permetre que dins d’una mateixa plana puguin treballar nivells diferents. Un exemple d’aquesta proposta, que és el que m’agradaria aconseguir a mesura que vagi adquirint experiència en referència a la creació de software és aquesta: 

Totes les imatges del glogster són pròpies

Tot i que és una demostració simple de la meva idea, crec que reflecteix el canvi que vull arribar a aconseguir i que coincideix amb la idea de un bon software que té Hohmann (1998), considerant-lo com aquell que facilita un adequat nivell d’entrada al subjecte i, de la mateixa forma, es va adequant al progrés d’aquest.

Si tal com diu Etxebarria (2008) la gran tasca del professor és convertir l'experiència del joc en una experiència reflexiva, hem de ser coherents amb el programari que utilitzem.  Amb l’exemple que he proposat per aprendre les vocals, si aquest es traspasses a la realitat, és a dir, el convertís en un programa educatiu per a la meva aula, del que es tractaria és de que els infants entenguessin que no hi ha una única resposta, que quan treballaven la vocal A, alguns poden haver agrupat només als companys que el seu nom començava per aquesta lletra però altres s’han demanat perquè no es podien incloure els que la contenien al mig, o al final; que alguns noms poden estar inclosos dins diversos sacs perquè un nom està format per més d’una lletra. Aquesta reflexió a la qual arribaran els infants és fruit d’aquesta pràctica que els ha fet parar atenció d’una forma molt profunda en les lletres que composa cada nom. Hi haurà infants que col·locaran a cada alumne en un sac i no plantejaran aquesta possibilitat o repte cognitiu però ho faran en un altre nivell o se’l plantejaran amb els dubtes dels companys que si que s’ho hagin demanat. És això el que vull aconseguir, que el programari ens permeti debatre en grup, que complementi aquesta tasca individual en la qual el subjecte és autònom davant el seu aprenentatge amb un aprenentatge col·laboratiu que promogui aquesta experiència reflexiva de la qual ens parlava Etxebarria (2008).

Por això, insisteixo en què reflexionem sobre el material que utilitzem ja que aquest, moltes vegades situa a la persona adulta com algú que controla y decideix de forma unidireccional el que els infants, passius, han d’aprendre i com ho han d’aprendre, obviant d’aquesta forma la idea de participació guiada (Rogoff, 1993) de la que ens parla Mequè Edo (pàgina 38 de l’article Matemáticas y Arte en Educación Infantil) i reforçant una idea de l'alumne com “criatura que no sap res de res, que ho ha d’aprendre tot a base de repeticions absurdes” (Hoyuelos y Cabanellas, 1999, 24).

Per tant, el que he extret del món del software educatiu és que la funcionalitat i les avantatges o desavantatges que impliqui el seu ús, en darrer terme, tenen a veure amb les característiques del material; a la seva capacitat per adequar-se al context educatiu en el qual s’utilitza i a l’estil d’ensenyament del professor.

Esquema propi creat a través de l'eina Cmap Tools

Tot i que sóc conscient de què en edats molt tempranes és normal que aquests programes siguin més guiats, el meu objectiu és arribar a crear un model de software que potenciï l’aprenentatge autònom, on siguin els propis infants qui decideixin el contingut a treballar en funció de les seves necessitats educatives, dels aspectes que necessiten millorar, en definitiva, que aprenguin a aprendre. Una proposta per aconseguir aquesta fita seria la creació d’un software educatiu hipermèdia, que permeti que a través d’aquest, el nen pugui decidir el recorregut que vol fer.  Com diu Salinas (2005):

“Aprender por descubrimiento y por experiencia personal es distinto a ser un recipiente para el conocimiento transmitido y para la experiencia del profesor; ojear e intuir es distinto a ser limitado por la tarea señalada, y en esa diferencia reside el potencial y, también, el peligro de hipermedia.”

Això seria possible si disposéssim d’una base de dades amb una àmplia gama de programes educatius creats a diferents matèries tant pel propi centre com per altres centres que també ho volguessin compartir. Sent així, el programa que creéssim, com fa un hipermèdia, inclouria enllaços a altres softwares educatius. Així no  només potenciaríem l’ús del software lliure, sempre respectant l'autoria d'aquests, sinó també la riquesa de compartir; seria una bona exemplificació de com els continguts curricular no són parcel·les estanques, sinó que tot està interconnectat; per exemple un nen pot estar treballant a una plana sobre diferents mots en anglès, que tracten sobre la natura i que han de ser agrupats o col·locats segons algun criteri matemàtic.  Per tant, seria un programa sobre l’anglès, que tindria enllaços a un altre lloc relacionat amb la natura i un altre sobre aspectes matemàtics, llocs que al mateix temps inclourien enllaços a altre tipus de programari.

Tot això, és possible i s’enriqueix quanta més gent comparteixi les seves creacions, ja que tindràs una gran varietat de programes per enllaçar en la teva creació. Com diu Tomàs i Puig (1997):

“Las obras abiertas pueden fundamentar una nueva cultura que postula el fin del rectángulo único y omnipresente de la televisión o del cine, y de la materialidad del libro o de la obra pictórica. Esta cultura, que se basa en desdibujar las barreras que separan una creación de otra.” 

REFERÈNCIES

ALFAGEME GONZÁLEZ, MºB. (2007). El portafolio reflexivo: metodología didàctica en el EESS. Revista Educatio Siglo XXI, 25, pp. 209-226.

ASOREY ZORRAQUINO, E. i GIL ALEJANDRE, J. (2009). El placer de usar las TIC en el aula de Infantil. CEE Participación Educativa, 12, 110-119).

EDO, M. (2008). Matemáticas y arte en Educación Infantil. Revista de didàctica de las matemáticas, 47, 27-53.

LEGUIZAMÓN GONZÁLEZ, M.C. Diseño y desarrollo de materiales educativos computarizados (mec´s): una posibilidad para integrar la informática con las demás áreas del currículo. URL: http://www.colombiaaprende.edu.co/html/mediateca/1607/articles-106492_archivo.pdf

PRIETO SÁNCHEZ, M.D i BALLESTER MARTÍNEZ, P. (2003, 2010). Las inteligencias múltiples: diferentes formas de enseñar y aprender. Madrid: Pirámide

SALINAS IBÁÑEZ, J. (2005). “Hipertexto e hipermedia en la enseñanza universitaria”. URL: http://tecnologiaedu.us.es/bibliovir/pdf/gte5.pdf

TOMAS I PUIG, C. (1997). “Del hipertexto al hipermedia. Una aproximación al desarrollo de las obras abiertas”. URL: http://www.iua.upf.edu/formats/formats2/tom_e.htm

URBINA, S. (2000). Algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil. Revista Edutec (Revista Electrónica de Tecnología Educativa), 13.