Evolució de les TIC en les escoles en funció de les polítiques educatives

En les darreres dècades, governs nacionals i regionals han aplicat diferents polítiques educatives dirigides a la integració de les TIC en els seus sistemes educatius. Per veure quina evolució ha experimentat la incorporació de les TIC en les escoles en funció de les polítiques educatives de cada moment em basaré en l’article Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y la comunicación al sistema escolar d’Area (2006).

Mapa conceptual propi creat a través de l'eina Cmap Tools

No obstant, i com ja vaig mostrar a l’entrada anterior d’aquesta assignatura el meu interès està enfocat a l’anàlisi qualitatiu en referència als mitjans tecnològics i, per tant, i aprofitant les aportacions de Valverde, Garrido i Sosa (2010) em centraré en la diferència que aquests proposen entre polítiques “estratègiques” i “operatives”. Tal com diuen aquests:

“Algunas de ellas son políticas «estratégicas» que tratan de proporcionar un conjunto de metas y una visión acerca del papel de las tecnologías en los procesos educativos y sus potenciales beneficios. Estas políticas, cuando han sido bien definidas, pueden motivar, fomentar la innovación y coordinar los esfuerzos de los diferentes agentes de la comunidad educativa. Otro tipo de políticas son las «operativas» que establecen los programas y proporcionan recursos (fundamentalmente equipamiento técnico) para hacer posibles los cambios de las políticas «estratégicas».”

Aquesta decisió de centrar la meva entrada en els canvis qualitatius que han suposat les polítiques educatives en el sistema escolar,  en comptes de focalitzar el meu interès en la mera incorporació d’aquests instruments digitals dins els centres, és un paral·lelisme entre el  meu canvi de concepció i la temàtica plantejada; cóm les polítiques educatives, de la mateixa forma que he fet jo al llarg d’aquest any, han evolucionat quant a la dotació d’importància de la incorporació de les TIC com a mitjà (instrument pedagògic) per sobre de com a fi o objecte d’estudi. 

En el meu cas, es pot veure com a la presentació del e-portafoli, realitzada als inicis dels meus estudis, focalitzo la meva atenció en el fet de què cada vegada utilitzem les TIC de forma més generalitzada. En canvi, en el meu darrer any d’estudis, per exemple a la darrera entrada d’aquesta assignatura, faig una passa endavant, i qüestiono que dita incorporació tingui la qualitat suficient per tal que aquestes eines puguin ser considerades educatives; és a dir, vaig més enllà de l’ús d’aquestes per incidir en la forma, en cóm s’utilitzen. 

En el cas de les polítiques educatives i utilitzant les etapes que proposa Area (2006) es pot diferenciar una primera fase a finals del segle XX, caracteritzada per l’aparició dels primers programes institucionals, d’una segona etapa a començaments del segle XXI, on predomina la fascinació per Internet.

Pel que fa a la primera, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta les polítiques es van centrar en l’adquisició i dotació als centres d’equips i hardware informàtic amb la intenció d’oferir coneixements i destreses bàsiques sobre la informàtica, és a dir, en l’adquisició de les bases d’una formació tecnològica (objectiu de la tecnologia com a fi); característiques que a Espanya incorpora el projecte “Atenea” i, posteriorment el “Programa de Nuevas Tecnologías de la Información y Comunicación”.   

Així doncs, i  basant-me en Valverde, Garrido i Sosa (2010) aquesta primera fase es correspondria amb el que ells denominen una política “operativa” ja que tal com indiquen els autors:

 “Cuando no existe una estrategia fundamentada para guiar el proceso de integración educativa de las TIC, entonces la política educativa es únicamente «operativa», se convierte en una política «tecno-céntrica» que promueve la adquisición de equipamientos, así como la formación del profesorado como usuarios de estas herramientas sin un propósito educativo bien definido (Kozma, 2008).”

Davant d’aquesta realitat, ens trobem que a començaments dels anys noranta la LOGSE no prioritza les TIC, i per tant, es redueixen els suports destinats a introduir i fomentar l’ús educatiu de la informàtica. Aquesta segona fase de la primera etapa és un moment que considero clau ja que, en realitat el que es fa és revisar de forma crítica els canvis que s’havien realitzat en relació a les noves eines digitals. Per aquest motiu, el que en principi suposa una passa enrere de les TIC, jo el considero una cridada d’atenció que, utilitzant les paraules de Cabero (2009), ens vol dir: “rompamos la creencia de que su mera utilización  ya establece principios de calidad educativa. Algunas veces con las nuevas tecnologías y herramientas de comunicación lo que hacemos es «más de lo mismo»”. És a dir, el que aquesta llei fa és renunciar a un recurs (l’ordinador) que no estava responent als seus principis pedagògics, ja que aquestes eren utilitzades de forma puntual i no com un instrument habitual dins del procés d’ensenyament aprenentatge. 

És en aquest punt en el qual jo estic situada ara mateix en el meu procés d’aprenentatge, un moment en el qual he aturat la mirada per analitzar les pràctiques que es realitzen amb les TIC i que m’ajuden a plantejar si és profitós utilitzar-les en determinats contextos. Per exemple, si la utilitat de les TIC es basa en possibilitats com la que ens proposen Gil i Asorey (2009, 114): “esta herramienta nos ofrece la posibilidad de crear fichas en plantillas [...]”, crec que és més efectiu que ens quedem tal com estem, ja que almenys ens estalviarem la despesa econòmica que suposa la compra d’aparells com aquests.

A principis del segle XXI, comença la segona etapa, caracteritzada per la fascinació per Internet. En aquest moment, i en concret amb el programa España.es, que substitueix en 2003 al plan Info XXI, apareix l’objectiu de millorar el sistema educatiu integrant les noves tecnologies com una eina habitual en el procés d’EA. Per tant, es contraresta el problema que plantejava la LOGSE, tot passant d’una actuació exclusiva sobre les infraestructures a la pretensió de convertir les TIC en un instrument d’aprenentatge (objectiu del seu ús com a mitjà) que inclou actuacions sobre el sector docent (formació centrada en l’ús de la tecnologia per aprendre) i els continguts educatius. Per tant, es tracta d’una política educativa que recolza el model TPACK proposat per Mishra, P. i Koehler, M.J. (2006) el qual defèn la necessitat de dominar tres tipus de coneixement: coneixement del contingut, de la pedagogia i de la tecnologia.  

Imatge d'Antonio González extreta de Creative Commons

Posteriorment, amb l’aprovació de la LOE en 2006, apareix un nou currículum que incorpora les competències bàsiques, entre les quals està la competència digital, “(...) a través de la cual queremos que que nuestros alumnos, al terminar la ESO, dispongan de unas habilidades para buscar, obtener, procesar y comunicar información, y para transformarla en conocimiento.” (Gil i Asorey, 2009, 111).

Aquesta premissa ens porta a la diferenciació que fa Adell (1997) entre els termes “informació” i “coneixement”: “El conocimiento implica información interiorizada y adecuadamente integrada en las estructuras cognitivas de un sujeto. Es algo personal e intransferible: no podemos transmitir conocimientos, sólo información, que puede (o no) ser convertida en conocimiento por el receptor, en función de diversos factores (los conocimientos previos del sujeto, la adecuación de la información, su estructuración, etc.)”. En aquest moment, i tal com vaig exposar a la primera entrada d’aquesta assignatura, es farà necessari un canvi de rol en el docent, ja que aquest serà l’encarregat de dotar a l’alumne de les competències necessàries per a l’ús que proposa la LOE.

Per entendre què suposa el treball de la competència digital he cercat un vídeo de Jordi Adell on desglosa dita competència en factors dels quals he anat parlant al llarg d'aquesta entrada i de les dues anteriors: 

Per exemplificar aquesta evolució, i en contrast amb les possibilitats que Gil i Asorey (2009) proposaven de l’ordinador com a eina que ens permetia crear fitxes i que he utilitzat per caracteritzar la primera etapa, ens trobem una altra proposta dels mateixos autors que tracta d’utilitzar els programes de so com a eines que possibiliten el treball del llenguatge oral i la lectura de textos; un ús totalment diferent de la tecnologia al proposat amb anterioritat que permet treballar el meta - aprenentatge i que ens torna a portar al model TPACK, on el docent fa un ús pedagògic de la tecnologia per ensenyar els continguts.

Per tant, la darrera política educativa plantejava que, tal com ens diu Ángeles Abelleira, “las nuevas tecnologías tenían que ser entendidas como un medio, un recurso, un lenguaje, una forma de expresión y de comunicación que enriqueciesen y empapasen todas las demás competencias”. És a dir, que a partir d’aquest moment ens trobem en un context polític de màxima conscienciació sobre les possibilitats de les TIC.

No obstant, la pràctica no sempre coincideix amb la teoria i aquest avanç quant a polítiques educatives no ha acabat d’incorporar-se de forma funcional al nostre sistema educatiu ja que encara a les aules, tal com diu Abelleira, “nos encontramos con una persona conocedora de las últimas innovaciones tecnológicas que las emplea para hacer lo de siempre (...) no fomenta la competencia digital en su alumnado, si no el manejo de tecnología”.

Degut a aquest fet, en aquests moments i des del meu punt de vista, és necessari reprendre l’esperit crític quant a la incorporació de noves tecnologies que plantejava la LOGSE però en comptes de retirar el suport a aquestes eines, el que hem de fer és trobar solucions. És a dir, i per continuar amb la relació amb el meu procés d’aprenentatge, es tractaria de passar del punt on ara mateix estic, el qual es sustentava en la idea que “per tal d'utilitzar les tecnologies per fer el mateix, ens quedem com estem”, a trobar un altre tipus d’alternativa que no consisteixi en el rebuig d’aquestes. És aquesta la meva fita, que aquesta reflexió sobre el bon ús de les eines es tradueixi en intents per canviar aquesta situació i no únicament en descartar-les d’aquells moments en què considero que no s’estan utilitzant de forma adient. Al cap i a la fi, és aquest un dels objectius de l’educació, que els alumnes trobin solucions a problemes que se’ls plantegen en la vida diària. 

Com a docents, i aprenents continus, ara ens toca sortir de la nostra zona de confort per aconseguir que “la formación que reciba el niño esté integrada en la civilización a la que pertenece” (Almenzar, 2004). Un vídeo que plasma de forma molt clara aquesta necessitat de canvi en nosaltres mateixos, per de forma conseqüent poder canviar el nostre entorn és aquest: 

Vídeo extret de youtube de Carlos Alberto Otero

En definitiva, es tracta d’actuar en conseqüència a allò que ja sabem i és que:

“La innovación tecnológica si no va acompañada de innovación pedagógica y de un proyecto educativo representará un mero cambio cosmético de los recursos escolares pero no alterará sustantivamente la naturaleza de las prácticas culturales de la escuela. Lo relevante, en consecuencia, no es llenar las aulas con nuevos aparatos, sino transformar las formas y contenidos de lo que se enseña y se aprende”

(Area, 2006)

I per aconseguir aquesta fita, tal com diu Cabero (2010): 

“Hasta que una tecnología no se haga invisible a los ojos del profesor y de los alumnos, como ya ocurre con las pizarras y comienza a pasar con algunas tecnologías más tradicionales como los retroproyectores, de verdad no serán incorporadas a la enseñanza de forma constante y no puntual”

Per últim, un vídeo que recull alguns dels aspectes necessaris perquè es produeixi el canvi del qual he anat parlant al llarg d'aquesta assignatura com són la invisibilitat dels ordinadors, la necessitat d'un canvi metodològic, la formació dels docents o la importància de la tecnologia com una eina que ens permet compartir. 

Vídeo extret de youtube, d'Àngels Pons

REFERÈNCIES:

ABELLEIRA BARDANCA, A. ¿Competencia digital o manejo de tecnologías?. URL: http://redined.mecd.gob.es/xmlui/bitstream/handle/11162/44220/01520113000307.pdf?sequence=1

ADELL, J. (1997). Tendencias en educación en la Sociedad de las tecnologías de la información. URL: http://www.uib.es/depart/gte/revelec7.html

ALMENZAR RODRÍGUEZ, Mª. L (2004). Los recursos didácticos en educación infantil, un enfoque en función de las nuevas tecnologías en las redes de aprendizaje. URL: http://www.ugr.es/~sevimeco/biblioteca/orgeduc/redes/MARIA%20LUISA%20ALMENZAR.pdf

AREA MOREIRA, M.  (2006). Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. URL: http://manarea.webs.ull.es/articulos/art15_politicastic.pdf

ASOREY ZORRAQUINO, E. i GIL ALEJANDRE, J. (2009). El placer de usar las TIC en el aula de Infantil. CEE Participación Educativa, 12, 110-119).

CABERO ALMENARA, J. (2009). EDUCACIÓN 2.0. ¿MARCA, MODA O NUEVA VISIÓN DE LA EDUCACIÓN? 

VALVERDE BERROCOSO, J.; GARRIDO ARROYO, M.C i SOSA DÍAZ, M.J (2010). Políticas educativas para la integración de las TIC en Extremadura y sus efectos sobre la innovación didáctica y el proceso enseñanza-aprendizaje: la percepción del profesorado. Revista de educación, 352, 99-124.