Un final amb tornada

Ara ja puc dir que la meva carrera ha acabat... o no? Potser es podria dir que a nivell de titulació sí que ha finalitzat ja que aconseguiré un títol que em permetrà impartir classes però realment, la meva carrera no ha fet més que començar. 

A l'inici d'aquest portafoli vaig dir que mai acabem de formar-nos, a dia d'avui continuo pensant el mateix; serà que no he avançat? No ho crec, el que sí que crec és que ara ho puc dir amb més convicció: SEMPRE ESTEM APRENENT i per si les meves paraules no són suficients per convèncer al lector de què l'aprenentatge al llarg de la vida és una realitat, una realitat de la que ara sóc conscient, aquí us deixo un enllaç al meu portafoli, un lloc al que jo anomeno: la finestra del meu aprenentatge, perquè allà hi ha les evidències de com m'he format com a persona i professional a nivell conceptual, processual i actitudinal durant aquests quatre anys de carrera. 

Els nostres contes

Per tal de concretar la meva reflexió, em centraré en els primers contes que es varen presentar:

•     Cubin cuadrado y el descubrimiento de redonda
•      Na Soleiet i en Martí 
•       Franklin no sap nedar

Per una banda, ressaltar que la varietat em va permetre veure coses que haguessin estat bé contemplar-les en el nostre treball així com altres que em van ajudar a veure els punts forts del nostre multimèdia. 

En primer lloc, he de ressaltar com els contes van afegir mitjançant el moviment i les veus un punt d’humor que crec que enganxa tant al públic infantil com a un públic més adult. Especialment al conte de “Franklin no sap nedar” els efectes que consistien en obrir la boca, moure els braços o apropar-los a la pantalla, servien com a marcadors d’atenció, com quan estàs a un aula i canvies el to de veu per reprendre l’atenció dels teus alumnes; és a dir, crec que es va aconseguir traslladar aspectes comunicatius que es tenen en compte de forma presencial al món digital. 

Per altra banda, i quant a la distribució de les activitats, l’únic conte que va optar per realitzar les activitats durant la narració del mateix va ser el de “Cubin cuadrado”. Crec que en aquest cas, i degut a què les activitats formaven part de la narració del conte sí que va ser molt bona opció. En altres casos, on les activitats són de caràcter més general (ordenar les seqüències, fer un puzle, etc .) posar-les entremig hagués fet perdre el sentit de la història. A més, crec que pot fer que la història sigui massa llarga i els infants es cansin. A pesar d’això, el fet que aquest grup contemplés la possibilitat d’anar passant les activitats crec que és un ítem molt important que s’haurien de contemplar en tots els treballs. Dic això perquè considero que hem d’aprofitar les possibilitats que ens dona el Powerpoint d’anar cap endavant i enrere per tal de respectar els diferents ritmes i nivells dels infants, és a dir, que si un infant encara no està preparat per fer una tasca pugui passar a una altra. 

D’altra banda, ressaltar que només el nostre conte i un altre de sessions posteriors “Els éssers de la llum” vàrem optar per acompanyar l’imatge de lletres. Relatiu a aquest aspecte crec per a mi és un ítem que s’hauria de tenir en compte ja que malgrat que els infants no sàpiguen llegir, tal com hem estudiat, el llenguatge escrit és un aspecte amb que es troba a la vida dels infants i que nosaltres no podem obviar; així, no es pretén que aquests aprenguin a llegir sinó que entenguin que allò que es narra té relació amb el codi que posa, es a dir, que siguin conscients de què una funció de l’escriptura és explicar qualque cosa. A més, hem de ser conscients que el conte podria ser utilitzat per a edats superiors on tal vegada hi ha infants amb deficiència visual que cal tenir en compte. Així com més complet sigui a nivell de codis més ampli serà el públic al qual arribi. 

Respecte als personatges de la història, poder aprofitar Creative Commons crec que ha estat un recurs que ens ha ajudat en les nostres creacions ja que si haguéssim d’haver creat els personatges el temps de creació hagués estat major. No obstant, el grup de “Cubin cuadrado” que va optar per crear els seus propis personatges i fons, va aconseguir efectes que els altres grups no hem pogut aconseguir com per exemple moure els braços, boca o cap. Tenir aquesta independència de peces dotava el software d’un gran dinamisme i conseqüentment el feia molt més atractiu a la mirada infantil i adulta. 

En referència a les temàtiques, varen ser molt variades però totes inclouen valors importants com la solidaritat, el respecte o l’ajuda als altres. També, la varietat de veus, ajudava a caracteritzar a cada personatge i a situar-te dins la història. 

En definitiva, crec que poder veure les possibilitats que un PowerPoint ofereix així com les diferents activitats que els companys varen realitzar ens ha ofert idees per crear el nostre propi material a fi d’arribar així a l’objectiu que ja vaig plantejar a l’entrada sobre software educatiu. Ara puc dir que les meves fites ja s’estan acomplint!

EL MEU PLE

Mapa conceptual propi creat a través de l'eina CmapTools

“... es el conjunto de herramientas, fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de forma asidua para aprender” (definició de PLE d’Adell i Castañeda, 2010, 23)

Si fa quatre anys m’haguessin demanat pel meu Entorn Personal d’Aprenentatge (PLE) segurament m’hagués centrat en el meu entorn real: la família, els amics i companys de classe, els meus mestres i, tal vegada, en relació al món virtual,  Youtube i el Messenger; sent aquests dos darrers eines que utilitzava per escoltar música (el primer) i per parlar amb amics, és a dir, com a eines d’oci. Si bé és cert que parlar amb amics sobre el cap de setmana i escoltar les novetats musicals et pot servir per aprendre allò que passa al teu entorn, a integrar-te, no crec que aquests siguin uns usos que calguin destacar sobre l’aprenentatge d’una persona.

Reprenent la reflexió iniciada, i pensant en com era el meu PLE abans de començar aquesta carrera podria dir que TOT el que he mostrat al mapa conceptual l’he utilitzat per donar resposta a les “necessitats” que se m’han anat plantejant al llarg de les assignatures. És a dir, i coincidint amb Adell i Castañeda (2013, 15) crec que “el PLE de las personas se configura por los procesos, experiencias y estrategias que el aprendiz puede – y debe – poner en marcha para aprender y, en las actuales condiciones sociales y culturales, está determinado por las posibilidades que las tecnologías abren y potencian"; és per aquest motiu  que he decidit representar només la part virtual del meu PLE. 

Amb tot aquest recorregut de la meva “estància” en el Grau d’Educació Infantil, i sent conscient que aquest és el darrer any dels meus estudis, m’he adonat de la  importància que tot això ha tingut en el meu aprenentatge, de com gràcies a les eines he arribat a aconseguir resultats, a plasmar pensaments, que no hauria pogut fer d’una altra forma.

Però no només he ampliat les eines que he utilitzat per aprendre sinó també els usos que he fet sobre les eines. Per això, tal com diuen Adell i Castañeda coincideixo en que “no existen ni herramientas, ni estrategias, ni mecanismos que puedan ser considerados como exclusivos de una única parte del PLE. Cada uno de ellos, según el uso que decidamos darle, (...) formarán parte de una estrategia de aprendizaje u otra” (Adell i Castañeda, 2013).

Seguint els components que Adell i Castañeda expliciten (llegir/accedir, fer/reflexionar i compartir) puc dir que on jo he avançat més ha estat a la part de creació; és en aquest punt on crec que he arribat a aconseguir una major evolució, als que he sabut extreure un major profit tal com mostraré posteriorment a través de diverses evidències.

Tot i que sóc conscient de com les assignatures i mestres que les imparteixen han incitat a l’utilització d’aquestes eines, he de dir que no és l’únic factor que ha permès la seva utilització ja que hi ha eines com ara CmapTools, Picassa, MovieMaker, PictureTrail o Photoscape que vaig cercar jo per solucionar limitacions de diversos tipus: només poder posar una imatge (solució: Picassa), modificar aquesta imatge per respectar els drets dels infants als que jo havia fotografiat (solució: Photoscape) així com el fet de poder crear una seqüència on poder posar diferents fragments que considerés oportuns en comptes d’haver de posar una gran quantitat d’imatges o vídeos sencers per separat (solució: MovieMaker).

Collage propi creat amb Picassa amb 

imatges pròpies modificades a PhotoScape

D’aquesta forma m’he adonat que “Los PLE no son solo tecnología, son también actitudes y valores” (Adell i Castañeda, 2011); no és suficient amb tenir totes aquestes eines sinó que és necessari que cada individu tingui la iniciativa de cercar allò que li cal per realitzar una determinada tasca.

Per fer visible això que dic, i sent conseqüent amb la meva opinió sobre com la tecnologia a afavorit el meu procés d’aprenentatge utilitzaré el meu blog com a eina que m’ha permès anar enregistrant tot això del que ara parlo i que ara m’ajudarà a mostrar el meu recorregut. És per això que considero el meu E-Portafoli com a punt àlgid de tot aquest aprenentatge, com a espai on i pel qual he utilitzat tots aquests recursos. Sé que si no hagués estat un requisit haver de treballar sobre aquesta eina no hauria arribat a necessitar utilitzar els recursos que ara formen part del meu PLE així com tampoc els podria evidenciar ara. Com diu Mª Begoña Alfageme (2007, 214-215):

“El portafolio fundamentalmente refleja la evolución de un proceso de aprendizaje; el diálogo con los problemas, los logros, los temas..., los momentos claves del proceso; y el punto de vista de los protagonistas. Pero también estimula la experimentación, la reflexión y la investigación”.

Quan vaig iniciar el meu blog vaig dedicar-me a entendre l’eina (com penjar els textos, canviar el disseny del blog...). Utilitzava el meu blog per “copiar i pegar” allò que havia entregat en paper, és a dir, em trobava a la fase d’adopció a la qual es referian’Adell. Feia servir el blog com un full de paper però augmentant la qualitat (a nivell estètic) d’aquesta: afegint colors, mides i un fons que res té a veure amb la típica base blanca d’un full. Per solucionar la llarga entrada que es creava havent de copiar tot el document vaig començar a utilitzar Scribd [Evidència 1], per qüestions de productivitat. 

A Segon de Grau vàrem fer un mapa conceptual entre tota la classe que després jo vaig passar a un Word ja que la imatge no es veia molt clara (escriptura a mà). Tot i que ho faig, en principi utilitzant la tecnologia per fer el mateix que ja havíem fet però beneficiant-me de la presentació més cuidada que aquesta permet, un document de Word, posteriorment decideixo penjar-la a Scribd [Evidència 2] i fer-la arribar a través del meu blog als meus companys i, degut a l’eina utilitzada per penjar-la, a qualsevol persona.

Va ser en aquest moment en què em vaig adonar com una activitat que hauria quedat a una pissarra (fins que algú la netegés) podia romandre en el temps i servir a altres que tal vegada tinguessin els mateixos interessos que jo en aquell moment. A partir d’aquell ús vaig començar a utilitzar Scribd no només per estalviar espai al meu blog (evidència 1) sinó per aprofitar el que altres penjaven i, com no, per compartir amb els altres el que jo feia; perquè de la mateixa forma que passa a la vida real hem d’avesar-nos a què no podem rebre sempre sinó que també hem de saber donar.

És per això que en arribar a Tercer la meva companya de pràctiques i jo vàrem decidir utilitzar Scribd per penjar el nostre projecte de millora sobre el pati [Evidència 3], perquè volíem que altres el poguessin aprofitar, que no quedés a un PowerPoint al nostre ordinador sinó que tal com vàrem fer nosaltres, altres persones es poguessin inspirar en el nostre. Scribd i SlideShare, tot i que aquesta darrera només l’he fet servir per cercar treballs d’altres, em recorda al que jo anomeno “cadena de creació”; és a dir, jo per crear un material propi cerco idees en les creacions dels altres, que molt probablement s’hagin basat també en altres, i a la fi jo creo un material, dedicat al centre on jo estava, però que gràcies a penjar-lo serà utilitzat (transformant-lo) per algun altre que també vulgui fer un treball similar.

No obstant, crec que en darrera instància, i aquest és el meu objectiu quant a ús de les eines, seria enriquidor que a la nostra creació haguéssim afegit els espais d’on vàrem treure aquestes idees, possibilitant així que una persona pugui accedir a aquests espais que també són d’interès per a ell; això hauria suposat explotar les possibilitats d’escriure al  blog, la capacitat de crear un hipermèdia que tal com ens diu Salinas (2005) “Ofrece una red de conocimiento interconectado por donde el estudiante puede moverse por rutas o itinerarios no secuenciaels a través del espacio de información conceptual, y de este modo –esto es lo que se pretende, al menos- aprender «incidentalemnte» mientras lo explora”. Aquesta nova forma de treballar els propis escrits, l’he començat a treballar aquesta darrer any, creant textos d’opinió sobre temes concrets que al mateix temps es relacionen amb altres textos tant propis (del meu blog) com d’altres autors. Aquesta nova forma d’escriure ha fet que ara, quan un mestre em demana un treball escrit, imprès, el Word se’m quedi desfasat, sent que no em deixa expressar-me tal com ho faig en línea, trobo a faltar l’enllaç a vídeos, els enllaços a altres textos que amplien el que estic dient... En definitiva, sento com els textos normals tallen la meva capacitat d’expressió i de relació de continguts.

Reprenent les eines que he utilitzat per accedir a la informació, també vaig començar a utilitzar Youtube i Vimeo. Aquesta vegada ja no es tractava d’escoltar música sinó de fonts que m’arribaven de forma multimèdia en comptes de per via escrita. Tot i que m’han permès trobar opinions d’autors o creacions d’altres que recolzaven, contradeien  o ampliaven allò que jo publicava [Evidència 4 i 5] no he arribat a penjar cap creació meva en aquest espai.

Per tant, tot i que ja des de segon vaig començar a crear vídeos amb el programa Movie Maker [Evidència 6], tot agafant idees de Youtube, i respectant els principis d’autoria tot utilitzant imatges de Creative Commons (Flickr, en concret), mai he compartit els meus montatges, només a nivell de blog, limitant així les possibilitats d’aprofitament del meu material. Ara que m’adono d’això, em considero egoista i reconec no haver sabut aprofitar que “Cuando se comparte un artefacto digital en Internet no se ”pierde” el artefacto, de hecho es probable sea interesante o útil para otras personas y que con sus comentarios nos ayuden a mejorarlo” (Adell i Castañeda, 2011).

La possibilitat que Movie Maker ofereix quant a crear els teus propis muntatges amb imatges, fragments de vídeos i audio és molt potent ja que fins i tot a l’escoleta on vaig fer pràctiques un any més tard de començar a utilitzar-lo ho vaig fer servir per crear una mena de resum del trimestre per les famílies i la mestra que et permet no només estalviar paper sinó expressar d’una forma més real allò que ha passat dins de les aules (no ho tinc penjat perquè surten les cares dels infants). En la nostra professió, conèixer eines com aquestes ens obre un gran ventall de possibilitats. Per exemple, tal com vaig  fer jo per presentar-me a una assignatura de Tercer [Evidència 7], ens permetria fer una presentació de cada infant on aquests expressin els seus interessos, presentin a la seva família i perquè no, expressin el que esperen d’aquell curs. Tenir material com aquest no només suposa treballar la identitat de cada infant sinó col·laborar amb les famílies i tenir un material al qual podem accedir al cap del temps per veure si aquests objectius es varen assolir: quins canvis veiem ja no només en l’aspecte físic (el qual es pot veure a una foto) sinó a nivell lèxic: expressions, veu... de forma semblant al que fem amb l’E-portafoli. Segons els nostres objectius podria servir com a eina de lectura (conèixer la història d’altres companys), de creació (nosaltres creem la nostra pròpia) i, si cerquem un espai on compartir totes aquestes creacions, permetrà començar a treballar la imatge digital dels nens que tanta polèmica té actualment, amb l’ajuda de la família i l’escola.

Tot això, tal com diu Trujillo, implica que el docent doni el primer pas, és a dir que a l’escola hem de ser nosaltres qui aprofitant tot això ajudem als infants a ampliar el seu PLE, no només quant a la utilització de programes sinó també en relació a les actituds que cal desenvolupar per fer un bon ús d’aquestes. 

Tot i que en qüestions de creacions si que disposo de recursos que m’ajuden a explicar d’una forma més contextualitzada o personal allò que vull expressar, ja sigui amb programes que permeten creacions més elaborades com ara Movie Maker (Evidència 6), amb Picture Trail [Evidència 8], Glogster [Evidència 9]  o altres que són a nivell més conceptual com és el cas de Cmap Tools [Evidència 10] són pràcticament inexistents els espais on interactuo amb altres persones ja que el fet de penjar les pròpies creacions i fer-les accessibles a altres persones no garanteix l’enriquiment de les mateixes ja que els altres no em donen un feedback respecte al que he penjat. Per això, el meu objectiu quant a ampliació del PLE és trobar espais que em permetin interactuar amb altres amb els mateixos interessos que jo i per això, el primer pas és compartir el que faig de forma més extensa, més enllà de blogger.

No només parlo de creacions a nivell conceptual, ja sigui en forma de reflexions  o  de muntatges , sinó d’allò que fem a la pràctica, les nostres aportacions didàctiques [Evidència 11]. Us imagineu com d’enriquidor seria que aquesta darrera evidència fos comentada per persones alienes, cadascuna amb una opinió diferent i amb una alternativa? Suposaria treure d’una única proposta un gran ventall d’alternatives que ens servirien per millorar el nostre desenvolupament professional docent (DPD).

Quant a les eines de creació que he nomenat: Movie Maker, CmapTools, Picture Trail o Glogster, aquesta darrera va ser el primer recurs que va suposar una veritable innovació quant a la presentació de continguts ja que em permetia exposar treballs d’una forma original: com una mena de mural virtual on documentar allò que feia. Tot i que jo en feia un ús de creació, el fet d’etiquetar-lo com a públic em permetia poder compartir-lo. Si analitzem aquests espais, alguns que en principi es poden considerar com a eines de reflexió (com glogster) s’utilitzen també per compartir recursos o altres com Slide Share o Youtube, pensats per compartir, s’utilitzen com a eines de lectura.

Continuant amb les eines de reflexió i creació voldria destacar Gimp, Audacity, PowerPoint i Creative Commons per ser aquestes, a diferència de les altres unes eienes que m’han permès crear un software educatiu (conte amb activitats) que mai hauria pogut imaginar que jo mateixa pogués fer. Encara que no ha estat un material multimèdia creat per a una classe concreta si que puc dir que és una forma d’acomplir l’objectiu que vaig plantejar a l’entrada sobre el software educatiu. Per tant, ja no es tracta de recursos que em permeten treballar el propi aprenentatge sinó que també permeten crear un material per a què altres, en aquests cas infants, aprenguin. Crec que aprendre tot això ens servirà a tots nosaltres en la nostra pràctica docent; però això no ha de quedar només a nivell de la nostra classe sinó que aprofitant que tots ho hem realitzat amb recursos lliures, ara queda compartir-lo en la xarxa i anar assolint així l’objectiu que m’he plantejat durant aquesta entrada.

Per altra banda, el fet de considerar dins del meu PLE a Facebook com a eina de lectura i de relació és degut a què jo utilitzo aquest espai més que com a xarxa social com un lloc on trobar fonts que m’interessen. Per exemple, consulto constantment l’usuari Va de mestres ja que exposa moltes activitats molt interessants per a la meva professió i, que a més és comentat per molts docents.  Si bé és cert, que el considero un espai adient per penjar les pròpies propostes educatives que com a futura docent realitzaré, sóc conscient que “compartir en redes sociales que exigen el registro un texto o una presentación no es «publicar en internet», es limitar el acceso a un grupo reducido de contactos” (Adell i Castañeda, 2011). A pesar d’això, i aprofitant que ara molts d’infants tenen accés a aquest tipus de xarxa, crec que és una bona idea utilitzar-la com a espai d’intercanvi, donar-li un ús més ampliat a la vessant social que ara té, ja que al cap i a la fi, compartir el que fem a l’escola és també part de la nostra socialització.

El fet de posar Facebook com a eina de relació però amb una línia discontínua és perquè considero que l’ús social que en faig no està associat amb el meu aprenentatge (només si el considero com a  eina de lectura). Tot i que en principi havia posat moltes més eines dins aquest apartat de “Relació” les he anat llevant a mesura que em parava a pensar sobre l’ús que realment faig i a la fi, considerant com a eines i estratègies de relació “entornos donde podemos interactuar con otras personas de las que apendemos y con las que aprendemos” (Adell i Castañeda, 2011), només he afegit  Moodle i les Videoconferències com a espais de relació ja que realment són els únics espais on hi estableixo una relació multidireccional; és a dir on jo també aporto.  

Tenint en compte que tal com diuen Adell i Castañeda (2013) “La parte más importante de un PLE son las personas con als que interactuamos y, por tanto, las herramientas que nos facilitan buscar, encontrar y “conectar” con dichas personas” i veient com és la meva xarxa personal d’aprenentatge (PLN) el que ara cerco és millorar aquest bloc i aconseguir d’alguna forma crear la meva pròpia “ciutat de relació”. 

Imatge de Ifilm21 extreta de Creative Commons

Tot i que a l’inici d’aquesta reflexió vaig exposar la meva decisió de només plasmar el món virtual del meu PLE, per ser aquest el que més canvis havia realitzat al llarg dels meus estudis. No voldria que això s’interpretés com que el món real no té tanta importància ja que sense les persones que em varen introduir dins aquest món virtual i han intentat que jo anés completant-lo no podria estar parlant ara mateix de totes aquestes noves eines. Per tant, per a mi, el més important de tot aquest entorn són les persones amb les quals “connectem” tant a nivell virtual com real. Un exemple de la riquesa que això comporta la podem veure en el següent vídeo:

Per acabar, i dirigint-me a aquells que es demanen perquè cal parar-se tant en mirar el propi PLE, els he de dir que si no hagués fet aquesta activitat no m’hauria adonat en l’escassetat quant a eines de relació en el meu aprenentatge. És a dir,   hauria continuat utilitzant eines per crear material propi però sense ser conscient de les debilitats que presenta el meu entorn d’aprenentatge, i que ara jo em plantejo com a noves fites a assolir. Per això, crec que és necessari que tots anem fent pauses en el nostre camí, moments que ens ajuden a pensar en nosaltres mateixos, espais per autoavaluar-nos constantment.

REFERÈNCIES

ADELL, J. i CASTAÑEDA, L. (2011). El desarrollo profesional de los docentes en entornos personales de aprendizaje (PLE). En Roig  Vila, R. Y Laneve, C. (Eds.) La práctica educativa en la Sociedad de la Información: Innovación a través de la investigación. Alcoy: Marfil, 83-95

ADELL, J. i CASTAÑEDA, L. (2013).  La anatomía de los PLEs. En L. Castañeda y J. Adell (eds.), Entornos Personales de Aprendizaje: Claves para el ecosistema educativo en red (pp. 11-27). Alcoy: Marfil.

ALFAGEME GONZÁLEZ, MºB. (2007). El portafolio reflexivo: metodología didàctica en el EESS. Revista Educatio Siglo XXI, 25, pp. 209-226.

SALINAS IBÁÑEZ, J. (2005). “Hipertexto e hipermedia en la enseñanza universitaria”. URL:http://tecnologiaedu.us.es/bibliovir/pdf/gte5.pdf

Les TIC en l'educació del segle XXI

A la majoria de les entrades d’aquesta assignatura m’he centrat en possibilitats i limitacions d’aspectes relacionats amb les noves tecnologies. Això és una part important en el procés d’aprenentatge d’una persona, saber que les coses no són blanques o negres sinó que hi ha el gris. Doncs bé, ara crec que és el moment de donar una passa endavant en el meu procés i centrar-me en allò positiu que ens aporten les TIC. Amb això no pretenc donar a entendre que hem d’oblidar els aspectes negatius d’aquests recursos sinó que ens han de servir com a punts crítics sobre els quals treballar. Si com diu Ens diu Almenzar (2004) “Es necesario que la formación que reciba el niño esté integrada en la civilización a la que pertenece”, de què ens serveix centrar-nos en allò negatiu si no es per donar-li la volta?

Com ja vaig contestar a una companya al fòrum de l’assignatura Comunicación Audiovisual y Multimedia en Educación Infantil (22037) “no podem obviar aquestes eines que ja formen part de la seva realitat i si només les considerem com una cosa lúdica, que no s’inclourà com a eina educativa, estem obviant que l’escola no és l’únic àmbit de transmissió de l’educació, que hi ha l’educació formal i informal i que nosaltres des de l’escola el que hem de fer es treballar per a un bon ús de les eines de què disposen”.

He trobat un vídeo que a més d’incloure a molts d’autors que per a nosaltres són referents en TIC em pot ajudar a parlar sobre el que ja hem vist a classe i afegir nous continguts. Per això, el que faré serà destacar algunes de les frases que diuen els protagonistes del vídeo per enllaçar-les amb opinions fonamentades d’altres autors i així intentar convèncer als lectors sobre la importància de convertir en avantatges el que en principi poden semblar desavantatges.

Vídeo de Diego Craig extret de Youtube

Els dos primers autors els podríem unir: Castells ens diu: “vivimos con internet” i Jenkins “La educación no tiene que preparar a los chicos para el mundo que fue, sino para el que será”.

Ambdues postures ens venen a dir que hem entrat en una societat diferent i que tal com diu Area (2002, 7):

 “El reciclaje, la readaptación y ajuste a los requerimientos y demandas impuestas por las  nuevas tecnologías obliga, sobre todo a los adultos, a realizar un enorme esfuerzo formativo destinado a adquirir las competencias instrumentales, cognitivas y actitudinales derivadas del uso de las tecnolgías digitales.”

Si mirem cap enrere, en altres assignatures vàrem veure que  amb la revolució industrial i l’aparició de maquinària, la població es va veure amb la necessitat de saber llegir, ja que les instruccions sobre aquests nous aparells així ho requerien. Per tant, i tal com defensava Jordi Vivancos, l’escola va néixer per ensenyar un tipus de tecnologia, la llengua escrita, que en aquell moment era necessària. Doncs bé, ara estem davant d’una altre tipus de necessitat donada per una cultura diferent: la digital.

Aquesta situació, tal com vaig exposar a la primera entrada d’aquesta assignatura i basant-me en aquest vídeo d’Area, implica que per formar als ciutadans del segle XXI hem de replantejar-nos què significa alfabetitzar, què significa desenvolupar els coneixements, les competències i les habilitats, per tal que els ciutadans d’aquest segle facin un ús qualitatiu de totes aquestes tecnologies; aquesta redefinició és el que Area denomina multialfabetització.

Si relacionem aquesta frase amb la nostra experiència podem tornar a principis dels nostres estudis i demanar-nos Quin tipus de mestre vull ser? La resposta inclou donar l’esquena a una realitat que ens envolta? O va encaminada a aprofitar els aspectes positius que aquesta nova situació ens possibilita, i utilitzar els negatius per no caure en els mateixos errors?

Recordem, que cadascun de nosaltres teníem uns reptes a assolir i que gràcies a la tecnologia avui puc tornar a recordar-vos: 

Si ens centrem en les TIC el meu repte l’he anat marcant al llarg de totes aquestes entrades. En aquests moments, i relacionant-lo amb les fases que ens presenta Adell en aquest vídeo, em situo a la fase d’apropiació: 

Esquema propi creat a través de l'eina Cmap Tools

He volgut crear un mapa conceptual basat en aquest vídeo i relacionat amb altres ítems per tal de veure d’una forma més clara aquesta diferenciació de posicions. En el meu cas, el fet de crear aquestes entrades, tot relacionant continguts tant d’altres assignatures, altres anys, així com recursos trobats en la xarxa o creats per mi, és una oportunitat que no seria possible sense aquestes eines, per això em situo en la fase d’apropiació. Aquest fet l’he anat veient poc a poc durant aquests quatre anys de carrera, ja que si mirem entrades anteriors meves com ara aquesta es pot veure com no utilitzo la tecnologia per afegir res al meu escrit, ja que és un text lineal on simplement està millorada la presentació del fragment (Fase d’adopció i d’adaptació).

És per això que ara, que ja estic a les portes de la meva entrada professional a l’àmbit educatiu, he de cercar aquesta funció innovadora. Però crec que això només serà possible quan estigui realment a un aula, quan les meves idees i propostes sobre l’ús de les TIC no siguin simplement idees que es podrien aplicar i es converteixen en propostes pedagògiques diferents. No obstant, sí que crec que des de la universitat ja hem començant a fer un ús una mica innovador, o que encara no està molt difós en les consciències del nostre sistema educatiu: crear un conte multimèdia a partir de recursos lliures (Creative Commons), aprofitant els nostres coneixements sobre els continguts que s’han de tractar a l’etapa d’educació Infantil i, el més important de tot, pensats per ser compartits posteriorment mitjançant el banc de recursos AGREGA. És a dir, estem adoptant el model que ens proposaven Mishra, P. i Koehler, M.J. (2006)

Imatge de David Jones de Creative Commons

Amb accions com aquesta, la meva fita proposada quan parlava del software educatiu va adquirint forma i, el més important, ho està fent gràcies a una proposta que ens arriba de la universitat. Dic això, perquè per als estudiants que veiem com cada dia docents parlen sobre COM haurien de ser les coses i COM s’han d’aconseguir, és reconfortant que de tant en tant se’ns prediqui amb l’exemple, de la mateixa forma que nosaltres ho haurem de fer a les escoles (tant per a altres docents com per als infants). 

Ken Robinson presenta una metàfora sobre el professor que em sembla molt interessant, d’aquest com a agricultor i ens diu: “Todo lo que puedes hacer como agricultor es crear las condiciones en que ellos comenzaran a florezer”. Això el podem relacionar amb el minut 10:38 on Inés Dussel ens mostra que el paper de l’escola és molt important ja que els alumnes tenen tots aquests recursos a la mà però si no saben que existeixen i el que es pot fer amb aquests no els utilitzaran. Crec que aquesta intervenció ens dona peu a parlar de si el rol del docent es pot difuminar davant l’abundància dels nous mitjans. A més d’aquesta pedagoga, també Alemany (2009) ens diu:

 “(...) la Sociedad de la Información está demandando importantes cambios en las escuelas y en los profesores. El paso de rol del profesor de transmisor a la labor de mediador entre la información, el proceso de reconstrucción del conocimiento y la apropiación del significado que tienen que hacer los alumnos, por medio de la interactividad significativa, supone una auténtica revolución profesional de los docentes que exige tiempo de adaptación a los nuevos contextos tecnológicos y comunicativos, pero especialmente formación y perfeccionamiento.”

Per això, enfront dels qui pensen que l'abundància de nous recursos i la presència de les noves tecnologies en mans dels nens i joves poguessin difuminar la figura del mestre, i tal com ens diu Etxebarria (2008):

 “Es fa més necessari que mai insistir en la necessitat que el professor tingui una funció si cap més important, per diverses raons com ara l'enorme quantitat d'instruments accessibles per als nens; la diversitat d'enfocaments, continguts, valors, coneixements, etc. que reclamen urgentment l'orientació de l'educador en l'ajuda de selecció, discriminació, prevenció, etc; Les possibilitats reals que aquests nous mitjans faciliten per aconseguir els objectius educatius; Els perills reals de tota la informació disponible a la xarxa, en la qual tampoc falten els riscos relacionats amb la delinqüència, pornografia, xarxes mafioses, pederastes, etc.” 

Per tant, podem dir que la tasca del professor és ajudar en la construcció de coneixement a partir de la interacció amb aquest mitjà. Siemens (2010) ens parla sobre algunes de les funcions que ha d’adoptar el mestre en aquests nous entorns d’aprenentatge i que ens mostren com, tot i que ara, i tal com ell diu: “Las herramientas para controlar el contenido y conversaciones han pasado del educador al estudiante”, la figura del professor encara és molt important però diferent.

No hem de perdre de vista, tal com ens deia Adell (1997) que“El conocimiento implica información interiorizada y adecuadamente integrada en las estructuras cognitivas de un sujeto. Es algo personal e intransferible: no podemos transmitir conocimientos, sólo información, que puede (o no) ser convertida en conocimiento por el receptor, en función de diversos factores (los conocimientos previos del sujeto, la adecuación de la información, su estructuración, etc.)”. 

És a dir, sabem que aquest accés a la informació no garanteix el coneixement i precisament per això, nosaltres, com a futurs docents, hem de tenir com a fita el que na Gemma ens diu quan parla del seu repte per a l’educació del s. XXI: Dotar als alumnes de les competències, en aquest cas per a la gestió de la informació, que els permetin crear el seu propi coneixement.

Això inclouria les multialfabetitzacions de les quals he parlat abans d’Area (2010) o com ens deia Castells (2010) “ajudar a l’infant a separar el gra de la palla”.

Com ens diu un altre autor del vídeo, George Siemens, “Ahora las partes del conocimiento son mas pequeñas que antes. Pero lo interesante es que, una vez que estas partes se vuelvan más pequeñas, hay más configuraciones posibles”.

Aquesta visió de la informació distribuïda ens porta a tornar a parlar dels papers o funcions que aquest mateix autor explica a un article, en concret: la filtració. Siemens (2010) ens diu “determinando lo que no es de esto, el estudiante desarrolla y centra su comprensión de un tema”.Si comparem aquesta afirmació amb la primera trobem que hi ha una contradicció, o almenys així ho interpreto jo. Si bé es cert que a les primeres edats els infants necessiten una orientació de fonts més marcada, fent ús d’activitats com ara les Caceresdel Tresor, si realment volem aprofitar aquesta multiplicitat de combinacions hem d’anar amb compte amb aquesta selecció que fem i deixar una mica de marge; és a dir, mirar més enllà del que nosaltres voldríem aconseguir amb la activitat que proposem per veure el que poden aconseguir els nostres alumnes.

Tal com vàrem veure a l’assignatura Observació i Documentació, si mirem amb un objectiu, per exemple, el nen utilitzarà l’embut per fer transvasaments, no veurem més enllà d’aquesta acció i al final, de forma indirecta o directa, aconseguirem que el nen faci aquesta acció. Però, és això el que volem? Si estem lluitant contra la parcel·lació del coneixement, sobre la importància de relacionar continguts, perquè no deixem que els infants facin de filtres també? Tal vegada el que nosaltres hem descartat perquè tal com diu Siemens “no es de esto”  ells li saben trobar una relació. No es tracta de què els deixem fer i no intervinguem per res però si els fem responsables els estem mostrant que confiem en ells i durant aquest procés anirem orientant-los. Per exemple, en el fet que abans de posar una informació com a referent la contrastin amb altres ja que també han de ser conscients que a la xarxa tothom pot escriure.

Per últim, a la darrera part del vídeo se’ns parla de la necessitat de no diferenciar l’àmbit formal i informal, és a dir, que l’educació sigui entesa com una interrelació d’àmbits. Això ho voldria relacionar amb l’entrada d’un company el qual va relacionar la teoria de Brofenbrenner amb la importància de les TIC com a eina per fomentar el contacte amb les famílies, és a dir, les relacions que es produeixen en els diferents contextos del nen i que influeixen en aquest. Doncs bé, i si portem aquesta relació més enllà?

La teoria ecològica de Brofenbrenner està basada en què per tal de comprendre completament el desenvolupament d’una persona hem de tenir en compte la manera en què les seves característiques pròpies interactuen amb els entorns d’aquest. 

Mapa conceptual propi creat a través de Cmap Tools

Amb aquesta imatge he volgut mostrar com les tecnologies estan presents en tots els contextos que envolten a un infant de la nostra societat i com, d’aquesta forma, estan influint de forma més o menys directa sobre el seu desenvolupament.

No obstant, i seguint la teoria d'aquest autor hem de ser conscients de què les persones i l’entorn s’influeixen de forma bidireccional o transaccional (Bell, 1979; Sameroff, 1975) i que per tant, també els usos que nosaltres facem de les tecnologies tindran repercussions en la societat. Un exemple d'aquest impacte sobre la nostra cultura es podria donar si, tal i com vaig exposar a l'entrada anterior fomentem la creació de recursos lliures ja que això farà que cada vegada més ens apropem a una societat basada en la col·laboració, en la compartició de material; una societat totalment contrària a la que estem vivint sobretot al món educatiu on cada professor “amaga com un tresor” els seus treballs i recursos pensant: “jo m’he treballat molt aquest material no vull que ara els altres se’n beneficien sense haver fet res”, en comptes de pensar que són els infants qui es beneficiaran d’aquestes creacions. Recordem que som peces claus per a aquest canvi i que com diu Area (2002, 9): “Sin recursos humanos cualificados – también podríamos decir que alfabetizados- en el uso de las Tecnologías de la Información y la Comunicación (TIC) no podrá existir y avanzar la sociedad de la información”.

Per últim, i continuant amb el meu propòsit de veure la cara amable a aquella que en principi era amarga (utilitzant els termes d’Area) voldria comentar dos punts d’aquesta darrera “part negativa” de la tecnologia que aquest autor esmenta. Per  una banda, parla d’homogeneïtzació cultural (Area, 2002, 6), dient que consumim el mateix tipus de roba, música, pel·lícules, etc. A aquesta afirmació he de dir que gràcies a Internet podem veure pel·lícules que encara no s’han estrenat a Espanya, escoltar música que mai arribaria ni coneixeríem si haguéssim d’esperar que els artistes fessin un concert a Eivissa, i comprem roba d’altres localitats molt més allunyades com són els Estats Units o Japó i que ens permeten trobar material més enllà de les quatre tendes a les quals tenim accés a la zona comerciar de l'illa. Crec que aquest gran ventall que ens proporciona la xarxa ha reduït aquesta homogeneïtzació de la que parla Area i que tal vegada caracteritzava a una població espanyola amb possibilitats reduïdes de sortir del país.

Per altra banda, ens parla d’un augment de les desigualtats culturals i econòmiques entre uns països i altres (Area, 2002, 6). Si bé és cert que tots hem escoltat parlar de la bretxa digital (Area ens parla al vídeoenllaçat), tots sabem que les desigualtats a nivell econòmic s’han donat sempre entre països més i menys desenvolupats. Però aquest fet, no ha estat només a nivell de tecnologia sinó d’altres matèries més essencials com l’aliment. Per això, centrar-nos en l'àmbit econòmic suposa agafar-nos a una realitat que ja existia abans d’aparèixer aquests nous recursos. En canvi, si ho mirem a nivell cultural, crec que a diferència d’aquesta postura, les noves tecnologies el que estan fent és dotar a les persones de l’oportunitat d’accedir a informació a la qual abans no tenien accés, ja que abans només uns pocs disposaven de l’economia suficient per comprar un gran ventall de llibres de text i ara, qualsevol persona amb accés a un ordinador té l’oportunitat de llegir això que abans quedava restringit a una minoria. No és això una forma d’equilibrar la riquesa intel·lectual?

Un altre exemple és la pèrdua de privacitat i l’increment del control sobre els individus i grups socials al qual fa esment com a cara amarga d’aquesta nova era (Area, 2002, 7). Per rebatre aquesta postura citaré les paraules de Siemens (2010) quan ens diu “un sistema que conozca mis intercambios por correo electrónico de los últimos años, y pueda ofrecer información relevante basada en el desarrollo de mi forma de pensar y mi trabajo”. Aquesta idea de què aquest rastrejament no només fos utilitzat per introduir-nos publicitat, ens ajudaria a ampliar la informació sobre temes que per a nosaltres són d’interès; una font d’informació que ens arribaria de manera indirecta a partir de les nostres recerques, comentaris i altre tipus  de creacions.

Doncs bé, aquesta forma d’interpretar els avantatges i desavantatges és només un intent de donar-li la volta a les queixes que actualment fan de barrera en la incorporació de les TIC. És responsabilitat de tots ajudar als nostres infants a adaptar-se a la realitat en la qual viuen; estem preparats per afrontar aquests nous reptes? Pugem a aquesta nova experiència i intentem entre tots fer d’aquesta Societat de la Informació, una Societat del coneixement!

REFERÈNCIES

ADELL, J. (1997). Tendencias en educación en la Sociedad de las tecnologías de la información. URL: http://www.uib.es/depart/gte/revelec7.html

ALEMANY MARTÍNEZ, C. (2009). Un nuevo rol docente en la era de las nuevas tecnologías. URL: http://www.eumed.net/rev/ced/01/cam.htm

AREA MOREIRA, M. (2002). Sociedad de la información, tecnologías digitales y educación. URL: http://tecnologiaedu.us.es/nweb/htm/pdf/tema1.pdf

CASTELLS, M. (2010). La democràcia en l'era d'Internet. Revista del centre d'estudis Jordi Pujol, 12, 7-13. 

ETXEBERRIA VALERDI, F. (2008). Videojuegos, consumo y educación. Revista Electrónica Teoría de la Educación, 3, 11- 28

SIEMENS, G. (2010). La enseñanza en Redes Sociales y Tecnológicas. URL: http://es.scribd.com/doc/178530591/La-Ensenanza-en-Redes-Sociales-y-Tecnologicas

Les possibilitats de les TIC per a la comunicació família - escola

“Los centros educativos, fueron creados para favorecer el desarrollo de los niños/as y servir de apoyo y ayuda a las familias en su gran cometido, educar a sus hijos/as (Sosa, 2009). Por ende, ambos agentes educativos, tienen en común y en sus manos un mismo objetivo, educar y formar a ciudadanos.” (Beatriz de León, 2011).

Si llegim aquesta cita, molts estarem d’acord amb la validesa de la mateixa, i en la necessitat que ambdós institucions educatives actuïn de forma conjunta i coordinada per a la construcció dels infants com a ciutadans.  No obstant, i tal com vaig exposar al primer paràgraf de la primera entrada d’aquesta assignatura, hi ha evidències que no es reflecteixen a la pràctica del nostre sistema educatiu.

Tal com el seu propi nom indica, les TIC, al·ludeixen a les tecnologies de la informació i la comunicació, i és aquest darrer terme en el qual incidiré en aquesta entrada. Per tant, si partim de què, tal com expressava a la meva primera aportació d’aquesta matèria, les escoles no estan aprofitant al màxim les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies, de manera transversal les possibilitats de comunicació d’aquestes tampoc ho estan sent.

No obstant, i per donar constància d’aquesta discrepància entre teoria i pràctica, ens trobem que, de la mateixa forma que vaig explicar a l’entrada anterior, dins el marc normatiu, i tal com ens expliquen Aguilar i Leiva (2012, 9-10) si ha hagut una evolució; un recorregut que ens porta a la LOE (2006), la qual, al punt4 de l’article 118 ens diu: “A fin de hacer efectiva la corresponsabilidad entre el profesorado y las familias en la educación de sus hijos, las Administraciones educativas adoptarán medidas que promuevan e incentiven la colaboración efectiva entre la familia y la escuela.”

Per tal que això sigui possible i tal com indiquen Aguilar i Leiva (2012, 10) és necessari “una escuela donde se visibilice de manera permanente la necesidad de estimular la participación de las familias, facilitándoles información y también formación para ello.”

Per aconseguir la col·laboració de les famílies pot ajudar-nos la proposta que fa Fernando Trujillo a l’article Educa con las familias  mitjançant una sèrie de cercles concèntrics que simbolitzen una escala de desenvolupament del pla d’actuació a seguir i que jo he volgut representar: 

Imatge pròpia creada a partir de Microsoft Word i Paint 

Aquestes passes m’han fet pensar en la meva situació en relació a aquest tema i, basant-me en la meva experiència del pràcticum puc dir que al centre on jo estava no vaig realitzar cap dels ítems que proposa, ni tan sols el fet de conèixer quines eren les bases de la família per tal d’incidir sobre això. Per això, aquest aspecte, les possibilitats que les TIC ens ofereixen per a la comunicació entre l’escola i la família, és un repte que em proposo per a la meva experiència al Pràcticum 3-6.

Dins d’aquest aprenentatge crec que  el que més em costarà serà poder passar de la participació a la col·laboració de les famílies ja que tal com ens diu Trujillo “Hablamos de participación cuando las familias son invitadas a desarrollar alguna actividad diseñada por el centro educativo pero en cuyo diseño la familia no se ha visto implicada.” Tot i que aquest és un ítem important, crec que el veritable objectiu tant per mi com per al nostre sistema educatiu en general és aconseguir la col·laboració de la família, ja que és una forma de respectar el que deia al principi sobre l’objectiu compartit d’ambdós sectors.

Per això he volgut centrar-me en una de les propostes que fan Aguilar i Leiva (2012, 13-15) : les comunitats d’aprenentatge.

Vídeo de l'EquipoGNOSS extret de Youtube 

Tal com explica en Ramón Flecha en aquest vídeo, aquests projectes donen visibilitat a la potencialitat que aquestes noves eines permeten. Tal com vaig comentar a la primera entrada el fet de potenciar un model de producció col·laborativa de coneixement, de treballar en una cultura de la col·laboració, on l’intercanvi de la informació i la construcció conjunta del coneixement es converteixen en la peça clau del desenvolupament del procés educatiu és un dels aspectes més rellevants de l’Educació 2.0.

Aquesta alternativa va més enllà d’altres de les que proposen Aguilar i Leiva (2012) com informar a través de SMS o el correu electrònic ja que suposa passar de les TIC com a recurs per a l’organització escolar, una de les cinc formes d’integrar les noves tecnologies en les institucions educatives que ens proposaven Romero, Román i Llorente (2009), per aconseguir una veritable de la transformació de l’educació, aconseguint que aquestes siguin un suport en les tasques d’ensenyament-aprenentatge.

Mapa conceptual propi creat a través de l'eina Cmap Tools; 

el fet de relacionar cada eina amb una funció no pretén donar a entendre que acompleixen una única funció, sinó indicar la més representativa, cap a on hem d'anar

A diferència dels exemples  esmentats (SMS o mail) els quals es centren en el traspàs d’informació, les comunitats d’aprenentatge engloben tots els ítems que abans exposaven relatius al pla d’actuació per a les famílies TIC; per una banda les seves aportacions ens fan conèixer la seva realitat, quins són els coneixements previs de les famílies per tal de saber per on portar la nostra intervenció proporcionant-los informació per a la seva formació en conseqüència. Al mateix temps, i gràcies a les aportacions d’altres membres de la comunitat no només serem nosaltres qui ajudin a les famílies sinó que es crea una xarxa de relacions on les  famílies aprenen d’altres infants, famílies o centres educatius que  comparteixen aquest projecte en comú. Una forma d’autoaprenentatge que permet a les famílies integrar-se a l’escola no només com a participants de les nostres propostes  sinó com a executors d’un projecte creat entre tots (col·laboració).

Disposar d’un projecte on tota la comunitat té alguna cosa que aportar ens porta a l’adopció d’un rol com a prosumidors d’informació (Suvires, 2011) i a la idea de transformació del concepte d’autoritat que ens proposa Cabero (2009, 17) ja que tal com ens diu Boschma (2007, 59) ”(...) La generación actual no cree nada porque sí, necesita que le sea demostrado”; és el que en Ramon Flecha ens transmet quan parla de les evidències.

Com ens deia Castells (2010, 10):

 “ens trobem a les portes d’una transformació essencial del sistema de comunicació, caracteritzada pel desenvolupament del que anomeno autocomunicació de massa: de massa perquè té la capacitat d’arribar a tota la societat; auto perquè els missatges els produeixen, reben, seleccionen i combinen individus o col·lectius que s’interrelacionen entre ells i amb bases de dades al conjunta de la xarxa”.

Aquesta nova forma d’aprendre m’ha portat a l’entrada d’una companya la qual va posar un vídeo, que exemplifica de forma molt clara la necessitat i els beneficis d’una educació oberta; és el següent:

Vídeo d'elearningmediatec extret de Youtube 

Tal com s’explicita en aquest vídeo només uns pocs tenen accés a anar a l’escola i si això ho traspassem a les famílies, com a persones que estan implicades però no acudeixen físicament a les classes que aquesta institució imparteix, podem veure com les comunitats d’aprenentatge són una solució a aquest “problema”, fent que les famílies estiguin en tot moment integrades en les pràctiques educatives.  Seria com una mena d’adaptació de les xarxes socials a nivell educatiu. 

Imatge de nscap extreta de Creative Commons

Poder aconseguir arribar un model d’escola basat en comunitats d’aprenentatge implica un canvi d’actitud. Aguilar i Leiva (2012, 11) ens diuen: “(...)esta percepción de las familias se deba a una concepción desfasada de la escuela, como transmisora de conocimiento en la que no pueden particpar porque consideran que los expertos y los que saben son los docentes (Durning, 1995)”. Aquesta forma de veure on rau el problema enfoca a la família com a sector que té una percepció equivocada de l’escola.

Crec que a nivell general hem de mirar cap a nosaltres mateixos i tal com diu Trujillo (2011) ha de ser el professional qui doni el primer pas, ja que tal vegada si les famílies no senten com a seva aquesta responsabilitat és perquè la forma d’actuar dels centres fa que ells tinguin aquesta percepció. Possiblement, molts de nosaltres, estudiants d’Educació Infantil, hem vist a les pràctiques com la nostra estància als centres no ha estat marcada precisament per actuacions destinades a utilitzar les TIC com  a eines que potencien la col·laboració de les famílies.

Ara és la nostra oportunitat, aprofitem els nous recursos i la voluntat de les famílies per aconseguir que tal com diuen Aguilar i Leiva (2012, 17) “todos los miembros de la comunidad educativa se conviertan en productores y no en meros consumidores de e-learning (...) incorporando experiencias y promoviendo la innovación, la cooperación y el aprendizaje como servicio y plataforma de intercambio formativo entre familias”.

REFERÈNCIES

AGUILAR RAMOS, M.C i LEIVA OLIVENCIA, J.J. (2012). La participación de las familias en las escuelas TIC: anàlisis y reflexiones educativas. Revista de Medios y Educación, 40, 7-19.

CABERO ALMENARA, J. (2009). EDUCACIÓN 2.0. ¿MARCA, MODA O NUEVA VISIÓN DE LA EDUCACIÓN? 

DE LEÓN SÀNCHEZ, B. (2011). La relación familia-escuela y su repercusión en la autonomía y responsabilidad de los niños/as. URL: http://extension.uned.es/archivos_publicos/webex_actividades/4440/larelacionfamiliaescuelaysurepercusionenlaautonomiay.pdf

«Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, de l’Educació». Butlletí Oficial de l’Estat: 106 (4 de maig de 2006).

SUVIRES GARCÍA, M.A. (2011). Derechos de autor y propiedad intelectual en internet para educación. URL: http://suvi.es/derechos-de-autor-y-propiedad-intelectual-en-internet-para-educacion.pdf